Desclassificats: una crítica

 Avui va de crítica! La vaig anar a veure fa unes setmanes a La Villarroel. Ara me pareix que la fan a un altre lloc. Però per si algú està interessat en anar-hi, aquí va la meva opinió.

‘Desclassificats’ va omplir la sala Villarroel cada dia, des de l’estrena fins a la seva última funció. Interpretada pels coneguts Abel Folk, Emma Vilarasau i Toni Sevilla, i escrita i dirigida per Pere Riera, -personatge que comença a ser conegut dins el món del teatre-, l’obra esdevé una reflexió sobre la incoherència humana.

L’argument és el de menys, literalment. De fet, el plot és com una rodanxa de pernil light: es pot menjar, però fa quedar amb gana. I és que la reflexió a la qual ens vol fer arribar és complexa i, per tant, es mereixia una excusa més encertada. Però no, la cosa és així de simple: la periodista més famosa del país és a punt d’entrevistar el president del govern, amb la intenció de treure a la llum un escàndol, quan una trucada inoportuna fa que canvii de parer. Així, per protegir la seva filla, implicada en un delicte de tràfic de drogues, Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) renuncia a fer públiques unes fotos del cap de govern (Toni Sevilla) tenint sexe amb una menor d’edat.

En una espècie d’emulació de la pel·lícula americana ‘Frost/Nixon’ ­–en la la qual es rememora una inusual entrevista del periodista a l’expresident dels EUA­–, aquesta peça teatral apareix carregada de jocs de paraules, canvis d’opinió dels protagonistes i humor fàcil. Precisament, és aquesta jocositat, sovint, força previsible, la que en algun moment està a punt de destroçar l’obra per complet.

A l’escenari, de set únic i minimalista, apugen la categoria del text uns actors experimentats i capaços d’aconseguir, la majoria del temps, la convincència d’uns personatges de llibre i bastant tipificats: Sevilla logra ser un polític creible, però més alcalde que president; Folk ens transmet amb elegància la nostra capacitat d’autojustifiació i d’adaptar les nostres creences a les circumstàncies; i Vilarasau s’apropa a la caricatura de dona poderosa amb una estridència evitable. En concret, l’actriu, que segueix encapsulada en el paper de Teresa de Ventdelplà, usa i abusa d’un riure que vol ser irònic i es queda en el gènere de pesat. El vestuari del seu personatge, un trajo blanc, ens recorda constantment el model d’inspiració: Mònica Terribas. Malgrat tot, cal destacar l’habilitat dels intèrprets de mantenir-se més d’una hora sobre un escenari tens, tot fent canvis d’humor ben acusats.

Deixant de banda la forma, la veritat és que la reflexió a la qual arribem paga la pena. Són preguntes profundes i això és, precisament, el que s’intenta aconseguir. És a dir, que la veu interior de l’espectador respongui, des dels seus propis valors, a temes enrevessats com l’abús de poder, la separació entre vida personal i professional, els límits humans o l’egoïsme, entès des de l’elecció del benefici individual a costa del benefici comú. Un altre debat punxagut al qual ens enfrontem com a públic és el d’on són els límits entre la pederastia i el sexe consentit amb menors, i si aquesta tendència és patològica, o bé forma part de la ineludible naturalesa humana.

En conclusió, malgrat l’argument no està gaire treballat i cau en la simplicitat, i també a pesar que els actors fan una actuació correcta però no brillant, l’opinió de l’espectador emergeix a la superfície i és aquesta, potser, una de les funcions més nobles del teatre i de tot l’art, en general.

FITXA TÈCNICA

TÍTOL: Desclassficats

GUIÓ: Pere Riera
DIRECCIÓ: Pere Riera

REPARTIMENT:
Emma Vilarasau (Sílvia Utgés)
Abel Folk (Cáceres)
Toni Sevilla (Victor Bosch)


ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa
IL·LUMINACIÓ: Txema Orriols
VESTUARI: Susanna de la Fuente
ESPAI SONOR: Alejandro Vera
CARACTERITZACIÓ: Toni Santos

PRODUCCIÓ: La Villarroel